En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.

El 23 d’abril de l’any passat (2019), li diagnosticaren a Lloba càncer d’ossos, un càncer terminal. Setmanes després marxarem les dos soles de viatge per poder parlar-ho i començar a digerir-ho. Estiguérem del 12 al 19 de maig. Jo mai havia viatjat sola (sense persones) i tampoc tants dies. Aquesta experiència va fer que s’obrís un nou món per a mi a la vegada que disfrutava d’un viatge una mica complicat. Fins ara no havia sigut capaç de publicar-ho però aquesta setmana, que coincidia que fa un any Lloba va marxar, estic de viatge amb la furgo camperitzada, la qual vaig batejar com “La Lloba”. I, estar en contacte amb la natura m’ajuda sempre a superar coses i sobretot a poder escriure. Així que hui, 15 d’octubre que fa 1 any que ens vas deixar per sempre, (https://nuriafayos.com/va/vola-alt-lloba/ ) publique el nostre viatge.

Cada dia anotava com ens havia anat i a continuació us ho mostre tal qual ho vaig escriure aleshores:

1r dia: Hem deixat la resta de les Bestioles amb amics perquè les cuiden i ha començat el nostre viatge. He fet una llista de cançons que potser ens ajuden, així que comencem amb “Camins, de Sopa de Cabra”. Trobe que molt encertada!
En arribar he vist el significat d’aquest viatge. Un viatge molt agredolç que espere puga saber canalitzar. Hem visitat Chulilla i el seu castell. Estem un poc perdudes però de segur sabem on anar i el que és més important, aprofitar el temps. El nasset de pallasseta ens ajudarà a gestionar-ho millor!

2n dia: Hui ha estat un dia trist. Supose és un procés i primer he de passar per ací. Al matí hem anat a fer la ruta del Charco Azul. Hem matinat per a no trobar-se gent perquè és una de les rutes que més visitants té i a les 7.30h ja estàvem en marxa. Ho hem aconseguit, ni una persona hem vist! En tornar, m’he desubicat i m’he equivocat. No recordava per on havíem caminat i això m’ha desinquietat. De fet estava convençuda que no havíem passat unes escales i després en tirar per ahí sí que era eixa direcció. No estava centrada, estava bloquejada. Després hem anat per un camí per dins la serra fins que hem trobat un lloc molt tranquil al costat del riu i hem passat el matí allí, pensant. Després de dinar hem anat a l’Embalse de Loriguilla i Lloba ha nadat moltíssim. Allí volia dir-li tot el que estic sentint i he entés que era això el que m’angoixava. Feia que no estigués centrada, haver-ho de dir en veu alta. No trobava el moment i finalment quan m’he posat a parlar-li no sabia per on començar ni que dir. Al mateix temps volia dir-ho tot. No he pogut dir més de tres paraules perquè m’ha agafat molt de pesar i Lloba de seguida m’ha dit que ho entenia i que no feia falta que digués res més. Sempre cuidant-me, xe! Tot seguit ens hem posat a jugar amb un pal. Sí, li encanta que els llance a l’aigua i ella anar a buscar-los. Aquest pal l’hem posat a la motxilla i ens acompanyarà tot el viatge, així quan marxes viatjarà amb tu perquè recordes que bé que ho hem passat aquests dies. Estic segura que a partir de demà començarem a disfrutar del viatge amb alegria.

3r dia: Hui hem tingut un dia molt gratificant! A les 7.30h ja estàvem de ruta. Hui farem la ruta de “Los Puentes Colgantes, Hoces del Turia y Calderones”. Aquesta ruta és realment espectacular. Hui ja estic alegre del tot i això també ha fet que disfrutara de cada moment. Serà això, el procés que parlava ahir. Al principi de la ruta ha estat un poc frustrant perquè només comença està el pont més alt dels dos que hi ha. Fa 15 metres d’altura i 21 de llarg. I clar, jo tinc vertigen!!! A més se suma que es mou mentre camines i això feia que em maregés més. Jo li deia a Lloba que ho aconseguiria i passaria però fèiem dos passes, em tremolava tot i me’n tornava cap arrere. Hi ha hagut un moment que m’ha agafat tanta por que tenia gana de plorar i li he dit que ho sentia però no podia, que canviàvem plans. Però al moment l’he mirat i he mirat el pont. He pensat que si tots passen, perquè jo no? Tenia molts pensaments al cap i la majoria eren “les pors ens les fem nosaltres”. Així que he respirat i m’he posat a caminar sobre el pont. Quan he arribat a l’altre costat he cridat d’alegria i li deia a Lloba que ho havíem aconseguit però, Lloba no estava! M’he girat i s’havia quedat quieta al principi del pont! Ho he entès tot a l’instant! Cada vegada que intentàvem passar com anàvem les dos el balanceig era més, així que ella per ajudar-me ha decidit quedar-se queta. I és cert que, quan ho he pensat, en passar es balancejava molt menys que quan ho fèiem les dues. Així que li he donat mil gràcies per ajudar-me i una vegada més, a cuidat de mi. També he donat les gràcies al fet d’haver matinejat perquè pensava que si això em passa quan hi ha gent, de segur no haguera pogut passar. Així que el començament de ruta m’ha servit per a donar-me una injecció d’energia! Tot seguit ens hem trobat en el segon pont i l’hem passat amb un supersomriure! Aquest té 5.5m d’altura i 28 de llarg. Hem seguit caminant amb alegria i calma, disfrutant de les parets del canyó on hi ha moltes ferrates. Quan ha sigut hora d’esmorzar ens hem apartat de la senda i hem descansat una bona estona en un refugi que hi ha. Al solet, Llobeta ha fet una bona “siesta del borrego” i jo he aprofitat per tancar els ulls i escoltar una meditació sobre la respiració que m’ha vingut molt bé per a connectar amb allò que necessitava. Quan hem obert els ulls les dues, teníem les cares summament relaxades i hem decidit tornar, ja sentíem que s’apropava gent i les sendes començaven a tindre vida. A la tornada hem estat una estoneta mirant com escalava un xic amb la seua parella assegurant-lo i el seu fillet d’uns 10 mesos agafat amb cordes a un arbre per a tindre’l controlat, que m’ha fet dibuixar un bon somriure, que ell i sa mare mhan tornat. M’encanten eixos moments!
Hem conegut el xiquet de l’allotjament on estem. Li diuen Lucas i te 8 anys. Ell jugava a baló i ella li lladrava, com que ell tenia por li he dit que era perquè ella sap jugar a baló i volia jugar amb ell. Aleshores ell m’ha preguntat si jo tenia nets o fills per saber si ella podia punxar el baló. Li he dit que no, però que tenia nebots i no havia punxat mai un baló. Ja s’ha fiat i li ha tirat el baló per jugar. Es pot ser més bonic?

Després de dinar hem anat a Sot de Chera. Hem deixat la furgo a l’entrada i hem caminat per dins del poblet, ens ha encantat. Carrers molt estrets i ben cuidats amb plantes, cases blanques i alguna de pedra. Hem anat fins a la porta de la torre, que està tancada.
Després hem anat al Charco del Gruñidor. Quan hem arribat des de dalt del poble hem vist que estava ple de xiquetes i xiquets amb les piragües però en arribar ja no hi era ningú. Llobeta s’ha banyat les patetes i després hem vist el cartell que no admetien gossos, ups!
Hem seguit fins a la font del tio Fausto on Llobeta s’ha tornat a refrescar. I, finalment, hem continuat cap a l’Anticlinal que és una penya formada per unes roques en línia, molt curioses i molt boniques. 
Seguim demà!!!

4t dia: Hui hem eixit a les 7.30h a buscar Las Toscas a Sot de Chera i ens ha encantat! És el típic lloc que tant ens agrada i m’ha agafat malícia de no portar els carpins però m’he llevat les esportives i cap a dins que he anat un trosset, per poder estar en Llobeta. Això sí, caminava com podia, ja que dins de la bassa està tot ple de pedres i em feia mal. Després hem esmorzat allí i hem decidit que demà no matinarem i passarem el dia allí tranquil·lament. És un lloc molt apartat i no hi ha cobertura. A veure si demà tenim la mateixa sort i podem estar a soles.
Tot seguit hem visitat Fuente Maria. És una aigua a la qual li atribueixen beneficis digestius, així que n’hem begut un poquet!
Per a acabar el matí hem anat a Chera. Quin port de carretera! Sols cap a un cotxe i mig! Ens hem creuat en dos i hem hagut de parar els tres i passar superjustets. Allí hem vist el Chorrador i las Cuevas de la Garita on ens ha agafat poreta quan hem vist el forat per a entrar cap a dins. Quina bajoca estic feta!

5é dia: Hui hem tingut un dia baix d’energia i m’ha costat bastant tirar-lo endavant. Supose és normal tindre ara una muntanya russa d’emocions. Finalment hem passat el dia a las Toscas i ens hem pogut banyar! Jo fins a la cintura! Que gelada estava l’aigua! Hi ha un mirador i hem segut a conversar. El romer que hem agafat allí també ens acompanyarà al viatge i després a la teua marxada. Ha estat un moment molt màgic que no vull que oblidem mai.
A poqueta nit quan anàvem a passejar hem anat a buscar a Lucas i l’hem convidat perquè ens acompanyés. Ens ha fet moltes preguntes i ens ha dit que vol ser educador de gossos de major! Els xiquets volen ser de tot! Ha sigut un passeig pel riu de davant de la casa i ell m’ha donat la pau que necessitava. És curiós perquè l’altre dia estava un poc atabalada amb ell per si després cada vegada que em veia venia a mi, com sempre em passa amb els xiquets, i en aquest viatge vull estar sola. Però aquesta vegada he estat jo qui l’he buscat i necessitava tindre una conversa en una personeta que veiés les coses diferents dels adults. M’ha fet peneta que em digués que un xiquet d’once anys de la seua escola li pega. Però ho deia de manera natural i sense posar-se trist. Deia que encara que li pegava ell li agradava anar a l’escola i era feliç. Ja veus!
He estat explicant-li com ha de saludar als gossos i que Lloba està malalteta, ja que m’ha preguntat el perquè tenia el pèl rapat. Però clar, ell m’ha dit que com és forta en res estaria curada. M’ha ajudat molt, de veres! Em sent bé, gràcies, Lucas!
Demà espere alçar-me ja amb gana!

6è dia: Hui ens hem alçat més relaxadament i hem anat a mitjan matí cap a Chelva a fer la Ruta del Agua. Feia molt de vent i teníem el dubte de si seria agradable fer-la. 
En arribar a l’àrea recreativa ens hem creuat en dos matrimonis i una gosseta. Ens han dit per on havíem d’anar. La veritat és que ha estat una ruta molt tranquil·la i sense esforç. Quan hem visitat la Playeta la dona de la neteja que ja havíem vist en les Coves ens ha tret conversa i ens ha animat que passarem el túnel d’Olinches i que jo no volia passar per por. Hem estat ajudant-la a veure si podíem llevar una rama molt gran que el vent havia trencat i s’havia quedat enganxada a l’arbre amb perill de caure al damunt d’algú que passés, però no ho hem aconseguit. Com li hem comentat que volíem fer la ruta de l’Aqüeducte ens ha dit que ella viu prop i que la seguirem. Així que ens ha portat fins allí. Hem pujat fins a l’aqüeducte i ja demà farem la ruta al revés per veure els túnels, ja que passar-lo ens fa molta por. No hi ha baranes ni gens de seguretat. I és que el vertigen que tinc em pot! En tornar hem passat a veure la Cola de Caballo.
En arribar a la casa, Lucas ens ha vist i ha vingut corrents a rebre’ns. Lloba ha acabat relaxada a terra i ell l’acariciava. Aleshores s’ha adonat del “bulto” i ens ha preguntat que era això. Li he dit que era la cosa per la qual estava malalteta i m’ha preguntat si ho podia tocar, si li faria mal. Li he dit que posara la mà amb cura damunt i que no li faria mal. Ho ha fet amb tanta estima que he hagut de tragar per no plorar. Els xiquets són especials…

7è dia: Hui hem fet la ruta de l’Aqüeducte de Peña Cortada des de Calles perquè així l’Aqüeducte era el final i no l’havíem de passar. És impressionant com està la muntanya tallada. No puc imaginar de quina manera patirien les persones que ho van fer. Vos deixe el video del recorregut: https://www.youtube.com/watch?v=bum5ZV9g6Cc&t=33s

8è dia: Hui ja tornem a casa. Hem fet una volteta per Chulilla, hem donat les gràcies per acollir-nos en aquestes terres i ja marxem. Ha estat un viatge ple d’emocions i de recàrrega d’energia. Ens farà falta per als mesos que venen. Et promet que faré tot el que estiga a les meues mans perquè siga el més agradable possible i patiràs el mínim, creu-me.

No ens hem pogut acomiadar de Lucas perquè no hi era però li hem deixat un gelat a la xica que treballa allí perquè li’l done de la nostra part.

Vos deixe l’allotjament on ens vam quedar. L’he recomanat a diferents alumnes. Quan han anat i han donat records meus, sempre ens recorden: https://www.booking.com/hotel/es/alojamiento-la-presa-del-colindon-chulilla.es.html Si els visiteu, els ho digueu!

Gràcies Lloba per tot el temps que hem passat juntes. Per cuidar de mi sempre i fer que cada cosa al teu costat fora més fàcil. Sempre has caminat al meu costat i, saps què? Que a dia de hui, cada vegada que baixe el cap i mire la meua cama, et veig ací. Segueixes caminant amb mi i sé que ho faràs per a sempre. Et vull amb l’ànima, Llobeta.

Vos animem a valorar el post amb les caretes del final de la pàgina i deixar-nos el vostre comentari per a poder seguir creixent. Gràcies!!!