En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.

En aquest post vull parlar-vos del tema tan delicat que tota la gent té por que arribe, la mort dels nostres gossos.

La nostra Iris ens va deixar el sis de juliol d’aquest mateix any i vull compartir amb vosaltres com va ser la seva marxada.

Els últims mesos no varen ser fàcils i recorde que els últims dies mirava que m’explotava el cap pensant si ja era el moment d’ajudar-la a marxar o no. La responsabilitat d’haver de decidir sobre la vida d’algú pesa molt i no és tasca fàcil. Però també és cert que ells són afortunats per poder “gaudir” de l’eutanàsia.

Les persones mai volem que marxe ningú que estimem però hem d’aprendre a ser capaços de saber quan és el moment i deixar-los anar o ajudar-los. Hem de ser conscients que la mort forma part de la vida i no hem d’anar contra corrent. Si així ho apliquem, trobe que seria més fàcil per a l’ésser que ha d’anar-se’n.

Quan ens aferrem a ells sense deixar que facen el procés, estem interferint i tot és més lent. El patiment per al qui se’n va i per al que es queda és major.

Moltes vegades quan parle d’aquest tema hi ha gent que em conta experiències que han tingut amb gossos o persones que per no voler admetre que era el moment, tot va ser més lent o dolorós si cap. Això i les vivències que he tingut, han fet que canvie la manera de veure les coses.

Sempre que em consulten sobre si fer un acompanyament o no, o quan saber si és el moment sempre conte les meues vivències. Les que he tingut en persones i animals. Són molt personals però quan les compartisc la gent ho entén millor.

Iris estava apagant-se molt a poc a poc però ella tenia molta gana de viure. Les últimes setmanes ja feia coses que no eren pròpies d’ella pel que vaig començar a pensar que potser el seu pas per ací havia d’acabar. És dur, sí! Ningú ha dit que siga fàcil, però si ja no és vida, si no té qualitat, si ja fa coses que no són normals, al meu pensar trobe que és millor ajudar-la a descansar ja.

Tenia catorze anys i mig. És una sort que haguera pogut gaudir de tants anys de vida dins del que dura una gossa. Així que al final, han de marxar per alguna raó.

Un divendres ja vaig començar a veure la cosa mal i no vaig anar a la feina. Passarem el dia juntes i jo tenia dubtes, molts. A la nit ja anava veient que no era just allargar eixa situació. És cert que ella no estava patint però també era cert que no tenia qualitat de vida.

Vaig agafar un matalaf menut i el vaig posar al menjador per poder estar a l’altura d’ella (no estava còmoda damunt el meu llit) i passar la nit juntes. L’endemà dissabte em vaig alçar ja en el canvi de xip posat que eixe seria el dia del seu acomiadament.

Volia que fora a la nostra casa i de la millor manera que ho pogués fer. No sempre podem fer l’acomiadament a casa perquè hi ha vegades que estan ingressats o altres raons però aquesta vegada si podia triar i així ho vaig fer.

Com que havia elegit que fora de vesprada, teníem tot el dia per dir-nos tot allò que volíem que ens quedés clar i fer un bon dia. A ella com a bona llauradora li encantava menjar, així que va fer un bon esmorzar com sempre el feia (els meus gossos mengen BARF) i tot seguit va fer la seua becadeta. Jo vaig aprofitar per anar a comprar-li un pastís de formatge.

Quan es va despertar li vaig explicar que necessitava que em deixés les seues potetes per a marcar les seus petjades sobre un fang que tenia per tindre-les per sempre. Li va encantar l’experiència!

Únika era la que més vincle tenia amb Iris. Estigueren tot el dia juntes i la resta de les Bestioles estaven apartades perquè elles dos tingueren pau.

Una hora abans de l’acomiadament li vaig traure el pastís. Quina alegria va tindre! Els ulls li feien xirimites i va començar a menjar-se’l amb la gana que la caracteritzava. La meua sorpresa va ser que no se’l va acabar. No podia, estava fatigada. Això em va servir per a saber que estava fent el correcte, que era el moment.

Un poquet abans que vingués Aida (la veterinària) vaig abaixar les persianes, vaig posar llum tènue i música de piano relaxada. Hi ha estudis que diuen que les peces de piano relaxen als gossos.

Així que tenia un entorn tranquil i a mi també m’ajudava. Vaig retirar a Únika i quan vàrem estar preparades, Aida la va ajudar a marxar. Va ser bonic, molt.

Aida em fa fer una bona abraçada que vaig agrair moltíssim. És molt important el paper de la veterinària. En professionalitat i empatia. Gràcies per tot!

Quan vàrem anar per Únika, s’havia fet pipi. Això no és propi d’ella pel que entenguérem que sabia perfectament que acabava de passar.

Quan ja havia passat tot, quan Iris se l’havia emportat Aida, vaig sentir una pau dins meu que mai podré explicar. Tindre pau és molt important i haver fet eixe procés me n’havia donat i molta.

Espere que aquesta vivència vos ajude. Altres post que vos ajudarà en diferent situació és el de Ynka: https://nuriafayos.com/veritat-que-no-voldriem-marxar-soles-si-poguerem-escollir/ i Lloba: https://nuriafayos.com/vola-alt-lloba/

Gràcies Irisiti per aquests anys que hem compartit. M’has ensenyat a ser resilient sobretot. T’has fet de voler per tota la gent que t’ha conegut, ja que sempre has sigut tot bondat i tendresa. Sols sabies que repartir amor.

Et vull de tot cor, ueli. Gràcies per haver format part de la nostra família. Fins sempre, Iris.

Vos animem a valorar amb les caretes i deixar-nos els vostres comentaris al final d’aquesta pàgina per poder seguir creixent. Gràcies!

https://www.youtube.com/watch?v=3PHu5rVsWv0