En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.

No estàs entre nosaltres des del passat 3 de febrer però fins que no ha arribat el dia de hui, 6 d’octubre, no he sigut capaç d’escriure’t. Aquest està sent un any molt complicat amb les meues emocions i la teua marxada em va acabar de trencar del tot. Des d’aleshores, ens hem vist als somnis però el somni d’aquesta nit, ha estat tan summament real que això ha fet que hui siga el dia d’escriure’t. T’he tornat a olorar, a sentir entre els meus braços, a escoltar-te lladrar i remugar com solament tu sabies fer. I és que, quan ho feies, sempre tenies raó! Tota una senyora i ho vas fer fins l’últim moment. Vull donar-te les gràcies per tantes coses…

Recordes quan ens coneguérem? Tu estaves en una protectora. La teua família et va deixar allí quan tu ja eres ben adulta. Al cap d’un temps, la protectora va buscar ajuda de gent que volguera acollir-vos perquè es quedaven sense la casa on estàveu tots. Jo vaig dir que volia acollir a la més major i vas ser tu. Recordes com m’enfadava perquè desapareixies als passejos i eres tu la que decidies quan s’havia que tornar a casa? Hehe… Però em vaig enamorar de tu i et vaig adoptar.

Tenies un caràcter tan especial que mereixies que et parlaren de vosté! Així que et deiem Senyora Nala, eh? I quan lladraves jo sempre deia que “o faltava gossa o sobrava veu” perquè tenies un lladrar potent com tu soles!

Tenies sempre les coses molt clares i allò que no t’agradava ho feies saber sense por. Sempre has sigut molt clara i en eixe aspecte ens pareixem i molt. També perquè les dos hem sigut unes “remugones”!! Hehe..

Has ajudat a un muntó de gossos amb la seua rehabilitació en la nostra escola. Feies una feina brutal! Sempre dic que jo tinc doble dol quan marxeu. El dol familiar i el professional.

Normalment soc jo qui decidisc quan heu de jubilar-vos però amb tu no va ser així. Tu vas decidir quin era el moment i m’ho vas fer saber posant-te d’esquenes i mirant la porta en cada classe! Eixa Nala era la que m’agradava! La que sabia el que volia i la que tenia eixa capacitat de decidir! A partir d’ahí, et jubilares i vas passar a ser la portera de l’escola. Et passaves tot el dia solta per allí i veies qui entrava i qui eixia. Això sí, si estaves gitada per on passaven els cotxes, els feies pegar la volta a tots i no et movies per res del món! Hehe.. una senyora, xe!

M’encantava veure’t jugar “a lo bruto”. Com em lladraves per a que et seguira el joc. Com baixaves les escales de casa amb les patetes de dos en dos. Com em besaves tan tímida i dolçament.

Quantes vegades et deia que per favor no marxares encara perquè faria el possible per a que conegueres viure al bancal que a tu tant t’agradava. Però el destí és molt capritxós i no ho va permetre. Tres mesos després acomplíem un dels somnis que sempre havíem tingut, viure al nostre bancal. L’hem acomplit a la nostra manera, però ho hem aconseguit. Així som nosaltres. Així és esta família Bestiolenca.

Estaves malalteta, l’edat ja estava passant factura. Quan faltava un mes per a fer 13 anys marxares. I ho vas fer a la teua manera. Sempre estaré agraïda de com ho vas fer. Portaves unes dies que no menjaves i estaves molt trista. Vaig entendre que potser necessitaves descansar ja. Anaven passant els dies pero no milloraves i finalment vaig decidir que si divendres seguies igual, t’ajudaria a marxar. Cada vegada que he pres eixa decició, és fatal. Haver de decidir per un altre ésser, és de les pitjors coses per les quals una persona pot passar. Tens el consol que ho fas per bé però això no lleva que decideixes per una altra vida. Soc del pensar que teniu la sort de poder “disfrutar” de l’eutanàsia i quan ja no es té qualitat de vida o s’està patint, aferrar-nos a ella. Jo no estava bé per moltes coses eixes setmanes i feia el possible per estar a l’altura i ajudar-te en tot. Anaven passant els dies i cada vegada m’angoixava més la decició d’ajudar-te a marxar. Una de les vegades, vas començar a ofegar-te i jo et vaig retornar. Va ser molt lleig i vaig actuar per instint. No entenia perquè havies començat a ofegar-te. Ja era dijous, jo havia dit que si no milloraves divendres t’ajudaria. Però tu vas decidir passar un dijous súper bé. Així que jo estava d’allò més contenta en veure que estaves estable, no hi havia patiment i podíem seguir juntes. Ja no havia d’acomiadar-me de tu a l’endemà! A poqueta nit vaig pujar a la cinta de caminar i tu et gitares davant d’ella per fer-me companyia. Quan vaig acabar, em vares demanar fer pipi. Així que eixirem a la terrassa. En tornar a entrar vas demanar pujar al sofà. Mentre Paloma t’ajudava, jo vaig entrar a la cuina a preparar-te el sopar. De sobte, Paloma em va cridar molt fort. Vaig anar corrents. Estaves respirant molt fort i estaves inconscient. Per un moment vaig pensar de retornar-te però vaig entendre que estaves marxant. Que el que necessitaves era que t’acompanyarem. I així ho vam fer. Molt dolçament t’animarem a marxar, que feres camí. Així vas ser tu! Fins l’últim moment, vas decidir el que volies. Llevant-me la responsabilitat d’haver de decidir. Gràcies!

La casa on vivim s’anomena La Senyora i el bancal L’Encant. Tu, també descanses ja ací des de fa un parell de setmanes. Que bonic va ser el dia que soterrarem les teues cendres! Quan ja estaven al costat de l’arbre, va vindre Genial. Portava un cordó d’eixos què t’agradava tant jugar i el va soltar damunt teu. Va ser brutal! Ens quedarem sense paraules i jo estic segura que li ho vas agrair molt per a poder seguir jugant.

Ara tenim una gosseta adoptada amb moltes pors. És molt més menuda que tu però per les seues patetes i el seu cos em recorda molt a tu. Així que l’he anomenada Bala.

Mil gràcies Nala per tots aquestos anys. Per cuidar-me i ensenyar-me tant.

No hi ha dia que no et trobe a faltar i per favor, seguim veient-nos als somnis, val?

Juga molt amb Ynka, Iris i Lloba. Lladra’ls com tu saps i posa ordre sempre.

Et vull mil, Senyora Nala!

Vos animem a valorar el post amb les caretes del final de la pàgina i deixar-nos el vostre comentari per a poder seguir creixent. Gràcies!