Qui som

Som un equip format per les Bestioles i jo, Núria. Junts ajudem als gossets/es que venen a nosaltres però sobretot ajudem als seus responsables a entendre’ls millor i actuar de la manera correcta.

Hi ha una frase de Eduard Hoagland que m’agrada moltíssim que diu:

“Per a gaudir en veritat d’un gos, no s’ha de tractar d’entrenar-lo perquè siga mig humà. El punt és obrir-se un a la possibilitat de ser més gos.”

Així que a pensar com els gossets per poder entendre’ls!
I no oblideu que nosaltres també aprenguem de cadascú de vosaltres i ens feu créixer!

L’any 2012 vaig decidir fer el primer curs d’educació canina

“Entre moltes coses vaig aprendre a veure les emocions dels gossos, cosa que fins al moment era incapaç de veure-les, no sabia interpretar-les.”

Sempre he ajudat als gossos abandonats i em seguien per tot arreu. Recorde que fins i tot, hi havia un que m’acompanyava a fer la compra de ma mare i m’esperava a la porta de la tenda.

Quan em vaig independitzar va arribar a la meua vida Ynka, la meua meitat. Mai tindré prou paraules per a descriure-la i explicar tot el que hem viscut juntes. Estàvem tan unides que si ella es posava malalta jo també i al contrari. Amb ella va començar tot, amb ella va començar un somni que vàrem aconseguir fer realitat.

Rosa, la meua psicòloga que tantes vegades m’ha ajudat ha sigut un pilar molt gran en tot aquest procés de fer els somnis realitat. Jo estava passant una mala època i vaig acudir a ella. En cada sessió per a saber com em trobava jo, em preguntava com estava Ynka. I aleshores sabia el meu estat. Curiós, veritat? Doncs així funcionàvem Ynka i jo! Rosa tenia una pastora alemanya, Vesta. Necessitava unes pautes i em va animar a ajudar-la. Així que, em va fer una bona palmada a l’esquena i allà que vaig anar a fer el meu primer curs!

D’això fa 7 anys i va ser tota una aventura pues va ser de bojos allò. Tenia 1,5h de viatge d’anada i altra 1,5h de tornada cada dia de dilluns a diumenge durant un mes. No recorde bé però trobe que sols pararíem un diumenge entremig o alguna cosa així.

El primer dia el ponent i director de l’escola ens va preguntar si érem “perreros” o ens “agradaven els gossos”. Tots vàrem dir que érem “perreros” i ens va dir que ja ho comprovaríem.

Va ser una experiència bastant bonica i entre moltes coses vaig aprendre a veure les emocions dels gossos, cosa que fins al moment era incapaç de veure-les, no sabia interpretar-les.

Jo sóc molt mala alumna a les classes teòriques, m’agafa son. Ho sent!!! Així que quan el ponent es va adonar que m’agafava son, em va tindre durant no recorde els dies a l’exterior amb un full i bolígraf amb molts gossos. Tenia que anotar les emocions que veia. Passaven els dies i jo acabava el dia en els fulls en blanc, tal qual. Jo no veia res! Però un dia, un malinois em va explicar com es veien i va començar a mostrar-me emocions una darrere altra. I d’ací va passar als seus companys i gràcies a tots ells vaig començar a endinsar-me en les emocions que tant de cap m’han portat. Va ser una forma simpàtica d’aprendre i la veritat que li dec molt a Juan Antonio. I per descomptat a tots els gossos que al final en observar la meua cara de no entendre res, em varen tirar una mà i em van facilitar el treball.

Juan Antonio sabia que jo entonces ja tenia uns quants companys gossencs: Ynka, Lloba, Kenya, Marley i Thelma. Em va dir que si volia, podia portar els que jo creguera perquè ajudaren a altres gossos i així ho vaig fer. Venien cada dia amb mi Ynka, Lloba i Kenya. Va ser molt bonic veure com els meus companys gossencs treballaven a la seua escola!

Però la cosa no va acabar ahí. Un dissabte quan tots estàvem esgotats, Juan Antonio ens va donar festa per a l’endemà perquè les nostres cares ho deien tot. Així que eixe diumenge varen descansar d’anar. Dilluns quan vàrem arribar ens va preguntar que havíem fet el dia de descans. Jo havia anat en tots els meus companys gossencs a la serra a passar el dia. Així que em va dir que era una “perrera”, ja que el dia de descans l’havia dedicat a estar en els gossos.

Jo tenia la meua feina, la que em donava de menjar però tot passa per alguna cosa i un dia vaig tindre un problema de salut. A partir d’ahí vaig decidir fer el que em fa feliç i amb l’ajuda de Rosa vaig fer aquest somni realitat. La gent em deia que era una bogeria el que estava fent! Deixar una feina que estava fixa i dedicar-me “als gossos”.

En eixe moment també es va crear al meu poble una associació d’emprenedors rurals anomenada AER i formaren un coworking. Jo anava cada setmana. Intercanviàvem opinions, fèiem cursets, alguna fireta per mostrar el que fèiem cadascú. Ens ajudàvem i allí em va donar idees per al que ara és el meu logo.

Però després de molts patiments i lluites ací estem! Vaig formar una família gossenca que sempre han sigut les meues companyes de feina. Elles són les Bestioles! Sense elles, res seria possible i són les meues mestres.

Fins la data, els que han format part de les Bestioles son: Ynka, Moly, Lloba, Kenya, Marley, Thelma, Màgic, Bambú, Terra, Iris, Amelie, Luca, Xili, Fum, Nala, Timba, Únika, Feliç, Genial i Gínjol.

Esperem seguir molts anys lluitant i complint els somnis que tenim realitat.

Mil gràcies a tots per confiar amb nosaltres i fer que puguem seguir endavant!

Mil gràcies Rosa per creure amb mi!

GALERIA