L’importància de parar per poder seguir

En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.

Sempre m’ha encantat la muntanya, la natura, eixa pau que sols trobe quan estic amb ella. Sempre que puc vaig a visitar-la i carregar energia. Unes vegades necessite estar allí sense fer res i d’altres fent rutes sense parar i descobrir llocs nous. Normalment vaig sola, amb les Bestioles. Per a mi és necessari cada poc temps parar i anar per a poder seguir. Per després poder oferir el millor de mi.

La idea de poder passar dies i nits allí amb la furgoneta sense baixar al món real em feia molt de goig però mai havia fet el pas. Havia fet bivac amb amics però sols una nit. Així que fa dos mesos vaig donar el primer pas de passar una nit amb furgoneta amb un cosí, altre parell de nits amb una amiga. Per suposat sempre amb les Bestioles i cadascú amb el seu vehicle, ja que nosaltres omplim el nostre!

Però aquesta vegada he anat més enllà! Volia passar 5 dies i 4 nits allà dalt sense baixar per a res. Ens hem equipat bé i avant que ho hem fet! Ha estat una experiència molt bonica. Hem fet passejos, de dia i de nit. Sempre curts, relaxats i aprofitant la frescoreta perquè la nostra Llobeta no es fatigara. Hem anat a nadar al riu que tant gaudim. Des de fa mesos que tot el que fem és adaptat a Lloba. He abraçat els arbres, escoltat pau i els pardalets cantar. Inclús una cabreta muntesa ens va visitar, quina alegria! També ens va visitar un xic que anava amb la seua família i en veure’ns de lluny es va apropar perquè assessorarem sobre la ruta que volia fer. D’agraïment, ens va regalar uns premis per a les Bestioles! Un altre dia vaig anar sola al riu per poder rentar-me, agafar aigua per beure les Bestioles, escurar i altres. Hem vaig creuar amb un forestal que molt amablement em va recomanar llocs per visitar i vàrem tenir una bona conversa. Com m’enamoren aquest tipus de coses, de situacions, de persones. Sols poden que fer-te bé i dibuixar-te un bonic somriure.

Però el repte més gran per a mi han sigut els dos últims dies, millor dit l’última nit. Com he dit abans acostume a anar sola per la muntanya i no em fa por, encara que a mesura que em faig gran vaig agafant pors que abans no tenia. Coses de l’edat o de massa informació! Doncs bé, estava planejat que els meus companys d’aquesta aventura marxaren el quart dia al matí i jo decidir si seguia o no. Serien, dos dies sencers assoles i la nit.

Em faig enganxar l’hamaca d’un pi a l’altre. Un llibre em va acompanyar. Em vaig acomiadar dels amics i menys per a dinar, ací que vaig estar tot el quart dia. Endinsant-me màgicament amb les històries del llibre. Així que quan va començar a fer-se fosc vaig decidir que sí que passaria la nit. Contant-li a una parella d’amics que seria la meua primera nit sola allà dalt, ell em va dir que no tinguera por, ja que el lloc més segur és la natura. Així que m’ho vaig creure i avant que vaig fer la nit! (Gràcies, Toni).

L’últim dia el vaig esprémer. Passeig, riu i hamaca! La veritat que no tenia gens de gana de tornar a la vida real. S’està tan bé allí dalt! I és cert que hagués seguit altra nit sola. A veure si li he pres gust!

Tornarem, només puga’m! Trobe que açò sols acaba de començar!

I recordeu no desfer sendes, no arrancar plantes, emportar-se el fem. Inclús si veiem fem que ja és allà, el recollim. Deixem la muntanya neta, tal com ens l’hem trobada. Per favor!

Vos deixe un vídeo perquè comproveu que no sols jo he gaudit de la calma i la pau: