En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.

Aquest post que escric és per fer reflexionar a la gent i espere que així siga. No va en contra de ningú ni es parla de ningú, només faltaria! Sols és perquè ens parem a pensar.

Potser t’enfades, parles malament de mi, em faces la creu. Però també potser ho entens, que reflexiones, que canvies la manera de veure les coses. De vegades actuem sense pensar en les conseqüències, sense pensar quina càrrega pot suposar per a la resta la nostra manera d’actuar. Tant de bé siga amb una persona o animal.

Jo, com sóc educadora canina m’arriben molts casos de maltractament i abandonament. No per això vol dir que haja de carregar amb tots els casos, que ho haja de fer tot jo. Si, sóc educadora perquè la meua passió són els gossos, els animals. Però també entenc que si tens gos és perquè t’agraden o sols t’agrada el teu? Sí, potser ara fas cara de sorpresa a aquesta pregunta. Perquè la faig? Cadascú sap la situació que té a sa casa o fins on arriben les seues possibilitats, jo això ho entenc. El que no entenc és que sempre hàgem de carregar els mateixos amb els abandonaments.

Molts dies la gent em telefona: “mira, és que m’he trobat un gos i no me’l puc quedar. Tu pots o saps d’algú?” Perdona, que et fa pensar que tu no pots però jo sí? Quants gossos tens tu? Un, dos? Jo en tinc 8, així que trobe que tu tens més possibilitats d’ajudar-lo que jo, no? Perquè siga educadora vol dir que sols jo puga ajudar? O millor podria ser, com ens agraden els gossos anem a fer-ho entre tots?

Jo sempre dic que quan és trobeu un gosset em telefoneu per poder ajudar, no tinc cap problema al contrari. Ajude en el que puc dins les meues possibilitats. Això no vol dir que em porte el gos en qüestió a casa, sinó que ajude en la difusió, en assessorament de com actuar i totes les gestions que es necessiten. També sóc conscient que no tots els casos són iguals i hi ha de complicats, però no tots són així.

Jo puc ajudar i implicar-me quan són casos que no es pot fugir, que la gent que t’ha demanat ajuda no té recursos, és gent major i no sap com actuar, mil coses. Però el que no es pot fer és carregar sempre als mateixos amb tot. Clar, així deixem la consciència tranquil·la perquè li hem passat el “cas” a una altra persona i podem dormir de nit. No! L’abandonament és cosa de tots, no sols d’unes quantes persones. Estic segura que tota la gent que es troba en la meua situació pensa exactament com jo.

Quan em trobe en casos greus la gent em diu “no sé com pots, jo no podria”, “no he pogut ni veure el vídeo”, “no puc dormir i sols faig que pensar-ho”. Sabeu que? Que jo tampoc puc! Però no queda altra perquè sinó, molts dels casos greus que he ajudat potser estarien morts. Sí, tampoc puc. Sóc persona! I a més molt sensible. Sóc també de les que es maregen en una gota de sang! Sabeu la factura que li passa cada cas greu al meu cos? Cada vegada uns dos dies d’emocions rebentades i cos destrossat. De no poder dormir, no descansar. Si, impossibilitant inclús de no complir amb la meua feina i deixar de treballar perquè no m’aguante parada del que m’ha afectat.

S’entén el que vull arribar a dir? S’entén que tinc una família, unes responsabilitats, una feina, un cor, uns sentiments, una vida? Pareu i reflexioneu. No ens enfadem.

Quan passen aquestes coses, les persones que portem aquesta càrrega el que necessitem és que ens donen suport i que no ens pressionen. Ens hem de recuperar del que acabem de viure.

Això de segur que molta gent no ha parat a pensar-ho, veritat? Doncs si, resulta que els que rescatem casos fotuts ens passa factura, no som de pedra. Si ho fórem, no rescataríem perquè ens donaria igual.

Després està la gent que només rescatem un gos sense demanar-los res t’escriu dient que el que faça falta t’ajuda. Econòmicament, acollint o el que es necessite, també donant ànims. Cadascú ajuda com pot i tota ajuda és molt ben rebuda. Gràcies a les ajudes econòmiques s’han pogut pagar totes les factures dels casos greus. Els casos quotidians em faig càrrec jo sempre. Gràcies a les acollides els gossos tenen on recuperar-se fins a adoptar-los. Gràcies al suport emocional de la gent i veure que els gossos tiren endavant, jo puc seguir també. Gràcies per adoptar-los.

Pareu un moment i asseieu-vos a pensar. Analitzeu la situació i reflexioneu, per favor.

Segur que a la pròxima vegada que és trobeu un gos que necessita ajuda ho podeu fer i no mireu a altre costat. Segur ens podeu telefonar per demanar-nos consell per poder encarregar-se del cas i entre tots ho podem tirar endavant. Segur a la pròxima vegada és pareu a pensar en més d’una cosa que per desinformació mai ho havíeu pensat i ara actueu diferent. Segur després de llegir aquest post en conter de molestar les meues paraules han fet el contrari. Segur entre tots fem un món millor, veritat? Jo si ho crec i per això vos anime a ser partícips dels rescats cadascú dins les seus possibilitats.

Mil gràcies a tots per llegir-me, per no molestar-vos en el que realment he volgut dir, per reflexionar, per ajudar-me sempre que ho necessite en tots els sentits, per les abraçades, pels ànims, per estat ahí. Fem-ho per ells, d’acord?

Vos deixe alguns casos greus d’aquest últim any. GRÀCIES A TOTA LA GENT QUE ENS HA AJUDAT I A LA CLÍNICA CENTREVET!!!

A LA PART DE BAIX D’AQUESTA PÀGINA ENS POTS ESCRIURE PER AJUDAR-NOS A SEGUIR CREIXENT. MOLTES GRÀCIES!