En aquest blog contaré coses personals, coses que potser vos poden ajudar o simplement coses que em venen al cap i necessite plasmar-les. Siga com siga, espere que vos agrade. Tot el que vivim ens marca i sempre intente aplicar en cada cas “que és el que m’ha ensenyat açò” per a així seguir creixent.
Vos conte com vaig viure l’acompanyament a la mort de Ynka i com em sentia després doncs voldria que entengueu l’important que és acompanyar-los fins a l’últim moment. Per ells i per vosaltres.
Sempre dic que ells tenen molta sort de poder disposar de l’eutanàsia i quan comencen a patir cal ajudar-los a marxar de la millor manera possible. El mateix que voldríem per a nosaltres, fer-ho amb ells. Veritat que no voldríem marxar soles si poguérem escollir? Ells ho donen tot a canvi de res, ells mereixen que si els hem d’ajudar a marxar quedar-nos al seu costat, acompanyar-los, guiar-los, ajudar-los…
Ynka tenia una pancreatitis. Va ingresar el dia abans de complir 9 anyets. Va estar 8 dies lluitant per seguir endavant, però va començar a empitjorar. La meua veterinària em va dir que ja començava a patir molt i que anava a sedar-la pel dolor. Jo de seguida vaig pensar en els humans i vaig suposar que si la sedava, ja mai despertaria.
Abans que la sedara la vaig agafar i li vaig demanar que em mirara als ulls, però ella no va voler. Em girava la cara, tenia molt de dolor. Em vaig posar nerviosa de veure que no ho feia i li ho vaig demanar de nou amb molta energia, aleshores ella em va mirar. Li vaig dir mirant als ulls que no es preocupara, que el que ella decidira fer jo estaria al seu costat, jo l’ajudaria. Vos jure que en eixe moment ella va descansar la cara, la mirada. La seua preocupació de no poder o voler seguir lluitant per si em fallava va desaparèixer, pues li vaig fer saber que jo respectava la seua decisió i a més l’ajudava a tirar-la endavant.
Ynka sempre havia sigut una gossa molt treballadora. L’últim any va estar molt mala de l’esquena i potes de darrere per una malaltia i no va tindre altra per retirar-se de la feina i jubilar-se. A mi em va costar un any en assumir que ja mai més treballaríem juntes. Cada vegada que la resta dels nostres gossos eixia a treballar i ella veia que es quedava ho portava fatal i jo també. Intentava que alguna vegada si era una feina d’un gosset d’energia més baixeta, eixira a fer encara alguna cosa i eixe dia era un regal per a ella.
Jo pense que ella no portava bé el no poder treballar. Haver de veure les hores passar i veure com la resta feia el que a ella tant li agradava. Ella ja no podia i es quedava de braços plegats. Fent tot aquest repàs del seu últim any pense que ella volia marxar perquè ja no podia fer el que més li agradava que era treballar juntes.
La vàrem sedar i després cada vegada que intentàvem despertar-la el patiment del dolor tornava. Ací vàrem entendre que era el moment d’ajudar-la a marxar, d’acomiadar-se. La meua veterinària em va dir que agafara les hores que necessitara doncs a l’estar sedada no tenia dolor. Jo vaig dir que no feia falta, ja feia molts dies i ella estava molt esgotada, que li havia dit que respectaria la seua decisió i ja era el moment. Vaig fer com un xicotet ritual per acomiadar-me, un ritual que de veres vos dic que va ser “bonic”. Si, podeu pensar que en eixos moments res és bonic però vos puc assegurar que en certa manera si ho va ser perquè ella es va quedar en pau i jo també. Vaig agafar toaletes i vaig començar a netejar-la tota. Les orelletes que moments abans l’havien punxat per fer una prova, les potes on havia portat i portava les vies, els ullets, la boca… Anava netejant-la tan suaument i amb tanta estima… Mentre ho feia anava mentalitzant del que estava passant. En eixos moments és molt dur no plorar i/o estar mal però és molt important no fer-ho perquè ells et senten, ho noten. Quan vaig acabar de netejar-la li vaig dir de cor tot el que sentia per ella, ja ho havia fet moltíssimes vegades però eixa vegada era la més important. Havia d’entendre-ho i havia de saber-ho de veres. Havia d’arribar fins dins d’ella. Per acabar li vaig donar les gràcies per tot el que havia fet i sobretot tot el que havia fet per mi.
Tot seguit va començar el procés d’adormir-la per sempre. En tot moment vaig estar acariciant-la i guiant-la. Transmitent seguretat i ajudant-la. És molt dur quan fan l’últim alé… Quan va passar, no em vaig enfonsar de seguida pues just setmanes abans vaig llegir un article que deia que quan morim el cervell encara està 10 min actiu i ho escoltem tot encara. Aleshores vaig pensar que en ells seria igual i vaig continuar mantinguen sencera i mostrant-li el camí. Quan va passar molta estona, molt més que 10 min, ja vaig saber que no estava i que tot havia acabat.
Vos puc assegurar que em sentia bé d’haver pogut estar al seu costat fins a l’últim moment i fins a l’últim moment eixa complicitat que teníem va fer que sabérem el que tocava fer. Si, és molt dur i trist i hui en dia no tinc superada la seua marxada, el dol. Però també és cert que eixa pau no té preu i això fa que ho porte millor. També és cert que els consells rebuts i l’ajuda veterinària fa un paper summament importat i per això sempre estic agraïda del meu equip de veterinàries de Centrevet, a la meua veterinària Cris.
Ynka, des que tu no estàs tot ha canviat. Fins i tot la meua manera de treballar, pues ho vaig saber el primer dia que vaig tornar al centre de treball sense tu. Però sempre estaré agraïda per tot el que em vares ensenyar i compartit amb mi. T’enyore molt i et vull amb l’ànima.
Per sempre, Ynka.
Estoy totalmente de acuerdo. No acompañé a mi primera perrita y siempre lamentaré que se marchase solita, sin podernos despedir. A la segunda sí que la pude acompañar. Pasamos el último día juntas, abrazadas, nos sentamos al sol, sobre la hierba y yo le canté bajito su canción. Cuando se durmió no quise llorar, porque sabía que el último sentido que se pierde es el oído, y seguí hablándole. Estuve con la nariz hundida en el pelo de su cabeza hasta que sentí que se había ido del todo. Nunca olvidaré lo suave que era y que olía como agua limpia. Cuando la dejé para que la preparasen para la incineración supe que aquello no era el final, de algún modo siempre estaríamos juntas. Así que yo también recomiendo acompañar a nuestros mejores amigos, pienso que es bueno tanto para ellos como para nosotros, porque nos hace sobrellevar mejor el duelo. Un saludo.
Hola Núria
És de gran ajuda llegir el que has escrit. Jo fa 15 dies en vaig acomiadar de Lluna. Van ser moments molt difícils, qué vos he de contar si ho heu pasat. Vaig estar amb ella i com que amb tú ja ho haviem parlat alguna vegada, vaig parlar amb ella i li vaig dir quan l estimava, encara q era algo q li ho deia i demostrava totes les dies, li vaig agrair els anys que va estar amb mi. Les dos estavem feliç d haver fet les nostres coses. Ara queda superar la pérdua. Gràcies per compartir la teua experiència i per ajudar també a les persones. Quan marxen part de tú mateix va amb ells i una d ells es queda amb nosaltres. Ens queda conformar-se. Una abraçada. Endavant
Hola Núria!
Gràcies per obrir el teu cor i contar-nos la història d’Inka.
Nosaltres som una familia de 6; mig humanoide mig perruna. Bé, Floreta és la major. És una Lasha Apso de 15 anys. Dos anys enrere va ser terrible, donat el susto que ens va donar. En qüestió de dos dies es va quedar totalment tetraplèjica, sols movia ulls. Mentre demanava segones opinions, no sabien molt be d’on venia allò, Floreta se n’anava. Et puc dir que vaig plorar sense parar fins que vaig parlar en ella des de dintre la meua ànima i li vaig dir lo especial que era, com em sentia i que sempre estiguera ací o allà la tindria al meu cor. Vam estar totalment inseparables, dormint juntes, sempre la tenia als meus braços. El cas es que, no sabem el que li va passar però ella, poc avpoc va recuperar tota mobilitat. Ara està molt velleta i no s’hi veu però està feliç. I a mi personalment m’ha preparat per a quan arribe el moment.
Conte açò perquè crec que tots ens hauriem de normalitzar aquet aspecte, la partida, com una part mes de la vida dels nostres volguts ib volgudes. I com diu Nuria, cal comunicar-se amb ells tot el que sigui possible, la qual cosa funciona millor si nosaltres ens perrunitzem un poc més..?
Ains Nuriiii q panchades de plorar em pege …..eres tan dolçeta.gràcies per ser com eres .eres especial deveres .em fas viure eixe moment i em muic d tristesa pero esq ho contes tant bonic q em fas emocionarme .anims amor?
Que trist i que necessari els hem d’ajudar a marxar i ho has fet de la millor manera ha tingut una bona vida i tu has sigut feliç al seu costat???